El curiós incident del gos a mitjanit.

M’agradaria recomanar un llibre per a aquests dies de “vacances”. Es tracta d’una novel•la distreta, per passar l’estona agradablement i que, en determinats moments, fins i tot resulta divertida. La novel•la s’anomena “El curiós incident del gos a mitjanit” i està escrita per Mark Hadoon. A continuació faré una petita ressenya de la biografia de l’autor i d’un parell de qüestions que penso que són l’atractiu literari de la novel•la.

Mark Haddon va estudiar literatura anglesa a Oxford i després de llicenciar-se va treballar un temps amb persones que patien diversos tipus de discapacitats. Després es va dedicar a la literatura infantil (té 15 llibres editats per a nens) i aquesta és la seva primera obra, pensada en principi per a adults. També s’ha dedicat a la il•lustració de llibres, a la pintura i ha estat guionista de programes televisius per nens. Tal com ell diu, aquesta no és una obra sobre la discapacitat, però també hi entra, juntament amb una reflexió sobre l’escriure, sobre els llibres, sobre allò que es pot fer amb les paraules i sobre el que vol dir comunicar-se amb algú a través d’un llibre.

L’autor, en aquesta novel•la, dóna vida a un jove amb una manera de pensar, de viure i de sentir “peculiars”. Aquest jove decideix intentar resoldre el cas de l’assassinat del gos de la seva veïna, tot inspirant-se en les novel•les de Sherlock Holmes, que admira i coneix prou bé. A més, a la novel•la ens explica els descobriments que també farà en relació a la seva pròpia vida familiar, en la qual els secrets i les mentides han marcat molt les relacions. Sense que l’autor ens doni explícitament un diagnòstic del noi, anem descobrint que aquest jove té unes capacitats especials per operar amb números, té una gran capacitat d’observació, té coneixements molt elaborats sobre astronomia, se sap molt bé el nom de tots els països, però al mateix temps té moltes dificultats en la gestió de les relacions socials i de les emocions, no entén els matisos del llenguatge i els dobles sentits, no entén què li volen comunicar les diferents expressions de la cara de les persones del seu voltant, no suporta el contacte físic amb les persones que l’envolten, arriba a respondre amb situacions d’agressió quan veu que no l’entenen i se sent angoixat i perdut, entre d’altres coses. Alguna de les coses que en Christopher explica és: “veure-ho tot ordenat em fa sentir fora de perill” o bé “no sé explicar acudits perquè no els entenc”....;quan expliquen un acudit en què les paraules tenen
tres sentits diferents és “com si tres persones diferents intentessin parlar a la vegada sobre temes diferents”.

Un altre aspecte que trobo interessant en aquesta novel•la és la manera com l’autor ens deixa entreveure les dificultats que tenen els pares de viure amb la discapacitat del noi al llarg de tota la seva vida i com aquests van fent canvis per adaptar-s’hi, amb més o menys èxit. S’expliquen les dificultats trobades pels seus pares a l’hora d’educar el seu fill, al mateix temps que volen dur una vida personal satisfactòria, i també les dificultats pròpies d’educar un noi amb discapacitat, en què hi ha por al futur, incomprensió de les necessitats, alguns moments d’incomunicació....

Neurones Mirall.

En una de les dues pràctiques d’escolta activa que ens va fer l’Anna Pujolràs, va mencionar les neurones mirall. Encuriosida sobre la naturalesa d’aquestes, ja que en principi estarien relacionades amb l’habilitat social, he decidit buscar-ne informació i això és el que he trobat:

Un dels descobriments recents més intrigants en la ciència cerebral és l'existència de "neurones mirall". Aquestes són un grup de neurones que es troben a l'àrea premotora del cervell que són activades no només quan realitza una acció un mateix, sinó també observant a algú altre que realitza una acció.

Es creu que les neurones mirall augmenten la capacitat de l’individu per entendre els comportaments dels altres, una habilitat important en les espècies socials com els humans. En estudis recents s’ha argumentat que les neurones mirall són una part essencial per a reconèixer les accions realitzades per altres individus. Per tant, els comportaments complexos com la imitació, el processament emocional, i la llengua poden dependre d'un procés semblat a una simulació per la qual l'observació d'estats motor, sensorials, o afectius en altres activa representacions corresponents en l'observador.

L’autisme i les neurones mirall.

En un estudi que amplia l’ enteniment de la base neuronal de les interaccions socials, s’ha mostrat que els individus amb autisme mostren models anormals de l'activitat en el recorregut cerebral que són la base de la comprensió del comportament de l’altra gent. L'autisme és un desordre de desenvolupament neurològic mental caracteritzat, en part, per dèficits socials marcats.

En relació amb les neurones mirall, un estudi recent ha mostrat que en alguns casos particulars, les àrees cerebrals que són normalment actives durant l'observació de moviments de mà, manquen d'activitat en individus amb autisme. Utilitzant una tècnica anomenada “estímul magnètic transcraneal”, els investigadors han mostrar que quan els subjectes autistes veien passivament moviments de dit sense sentit, l'activitat cerebral en el còrtex motor no alterava els valors de base, mentre que aquesta activitat augmentava considerablement en individus no autistes. Els estudis suggereixen que un sistema de neurona mirall defectuós podria representar la base neuronal dels dèficits socials característics de l'autisme, modificacions que finalment condueixen a capacitats socials recíproques reduïdes i potser obstaculitzin el desenvolupament normal de l'empatia.

Un petit fragment de Maslow (anuncis de TV)

Si mirem la televisió ens n’adonem que consantment ens estan bombardejant amb anuncis amb la intenció que consumim productes, que comprem cases, que anem de viatge… De tots aquests l’altre dia me’n va cridar l’atenció un, el de “Ibercaja”. Comença així:

“Hi ha una teoria econòmica que afirma que en èpoques de crisi les vendes de pintallavis de color vermells i fundes nòrdiques es disparen. Segons aquesta teoria això passa perquè la gent busca maneres de sentir-se segura i protegida.”

En acabar de visualitzar l’anunci el que em va venir al cap va ser la piràmide de Maslow. Potser abans d’haver tractat el tema a les classes teòriques potser ni se m’hauria passat pel cap pensar en Maslow després de visualitzar l’anunci.

No sabem si la teoria de la qual parla és certa o simplement és una estratègia de màrqueting com qualsevol altra. En qualsevol cas trobo que és molt interessant que en un anunci publicitari es vegi implicat el fet que la base del comportament de les persones sigui haver de satisfer necessitats. Tal i com diu a l’anunci el que volen assolir és satisfer la necessitat de la seguretat però, què els fa pensar que els hi atorgarà més seguretat un pintallavis i una funda nòrdica? A continuació, m’agradaria intentar descobrir quins factors poden intervenir en aquesta seguretat.

Pintallavis de color vermell: el color vermell està associat al poder, a un estat enèrgic intens, passió, força, empenta i acció. No obstant com a tot color té la seva vesant positiva i negativa. La part positiva: estimula l’acció, l’activitat, el vigor, el poder creatiu... La part negativa: simbolitza l’odi i l’energia mal encaminada, la crueltat i el vessament de sang. D’aquesta interpretació del color es pot deduir que una petita dosi de vermell a la cara produeix una sensació d’empenta i seguretat davant de les situacions difícils.

Fundes nòrdiques: suposo que la seguretat d’aquestes ve donada pel fet que quan dormim ens agrada sentir-nos protegits, abraçats per una calor que ens resulta familiar i què millor que un nòrdic acollidor?

Així doncs per sorprenent que sembli podem trobar un petit fragment de Maslow fins i tot mirant els pesats i interminables anuncis. Potser no és tan dolent mirar la televisió.


Link on podeu visualitzar l'anunci.
http://www.youtube.com/watch?v=Z-Y-TS99Jbo

Sonrie siempre que puedas.

Hoy día los expertos centran sus estudios en la importancia de la comunicación corporal (no sólo expresamos con nuestras palabras sino también a través de nuestros gestos y nuestra apariencia física). Dentro del lenguaje no verbal me gustaría resaltar la importancia de la sonrisa que abre las puertas del alma, mostrando la esencia personal que existe en la cara de los seres humanos.

La sonrisa tiene un beneficio tan positivo sobre uno mismo que incluso en aquellos momentos en que uno se obliga a sonreír descubre que ese gesto, en un principio forzado, llega a ser natural porque produce un gran efecto a nivel emocional. Por otra parte, sonreír no sólo es beneficioso para uno mismo sino también para aquellos que le rodean puesto que la sonrisa, a diferencia del enfado constante, favorece un clima vital adecuado para la convivencia en comunidad.

En la misma línea de la sonrisa, la risa también es fundamental dentro de la vida de las personas: relaja la tensión y favorece el sentido del humor. Quien no ha vivido la experiencia de empezar a reír y al oír la risa de otra persona sigue riendo cada vez mas haciendo que todo el grupo acabe riendo aumentando así el grado de alegría puesto que ésta se multiplica cuando la compartimos con las demás.

Así pues, creo que debemos recordar más a menudo que el humor es un ingrediente fundamental para descubrir que la vida nos brinda la oportunidad de compartir alegría incluso en los momentos más inesperados.

Emociones primarias y secundarias.

La mayoría de los especialistas está de acuerdo en trazar una línea en el conjunto de las emociones humanas y distinguir aquellas que son primarias (evolutivamente) de las que son secundarias.
Para el célebre psicólogo Theodore Ribot, nuestra personalidad está basada en tres emociones básicas que son el miedo, la cólera y el deseo. Se podría decir también que son los tres instintos nacidos directamente de la vida: instinto defensivo, instinto ofensivo, instinto nutricio.
Partiendo de la visión de Ribot, se configuró un cuadro de emociones básicas o primarias. Se mantuvieron el miedo y la cólera, y se agregaron la alegría y la tristeza con sus respectivas variedades de manifestaciones.
1.Cólera: enojo, mal genio, atropello, fastidio, molestia, furia, resentimiento, hostilidad, animadversión, impaciencia, indignación, ira, irritabilidad, violencia y odio patológico.
2.Alegría: disfrute, felicidad, alivio, capricho, extravagancia, deleite, dicha, diversión, estremecimiento, éxtasis, gratificación, orgullo, placer sensual, satisfacción y manía patológica.
3.Miedo: ansiedad, desconfianza, fobia, nerviosismo, inquietud, terror, preocupación, aprehensión, remordimiento, sospecha, pavor y pánico patológico.
4.Tristeza: aflicción, autocompasión, melancolía, desaliento, desesperanza, pena, duelo, soledad, depresión y nostalgia.
Las secundarias, siguiendo siempre la línea evolutiva, son:
5.Amor: aceptación, adoración, afinidad, amabilidad, amor desinteresado, caridad, confianza, devoción, dedicación, gentileza y amor obsesivo.
6.Sorpresa: asombro, estupefacción, maravilla y shock.
7.Vergüenza: arrepentimiento, humillación, mortificación, pena, remordimiento, culpa y vergüenza.
8.Aversión: repulsión, asco, desdén, desprecio, menosprecio y aberración.

Origenes de la mnemotecnia.

Cuenta la historia que un noble de Tesalia llamado Scopas encargó al poeta Simónides recitar unos versos en un banquete, pero al terminar solo le pagó la mitad de lo convenido alegando que, puesto que el poema era en honor de los dioses Cástor y Pólux, que fueran éstos quienes le pagaran la otra mitad. En eso, avisan a Simónides de que dos jóvenes de aspecto radiante preguntan por él; saliendo a ver quién se trata, no encuentra a nadie, pero justo en ese momento se derrumba el edificio sepultando a todos excepto Simónides, que se hallaba fuera. Los dioses le habían pagado su mitad.

Los asistentes al banquete quedaron tan destrozados bajo los escombros que no fue posible saber quien era quien; entonces Simónides, que había asociado el rostro y nombre de cada invitado a su lugar en la mesa, fue diciendo quien era cada cual según su posición.

“Infirió que las personas que deseen educar esta facultad (la memoria) han de seleccionar lugares y han de formar imágenes mentales de las cosas que deseen recordar, y almacén de esas imágenes en los lugares (que ya se tienen dispuestos en la memoria) de modo que el orden de los lugares asegure el orden de las cosas, y de modo que las imágenes de las cosas denoten las cosas mínimas…” (Cicerón, De oratore, II, 354)

Cicerón nos está describiendo que durante siglos –hasta medianos del s. XVII aproximadamente- fue el método mnemotécnico por excelencia, hoy conocido como método “loci” o de los lugares.

L'art i la bogeria.

L’esquizofrènia és un trastorn fonamental de la personalitat, una distorsió del pensament. Els que la pateixen posseeixen idees delirants que poden ser extravagants, amb alteracions de la percepció i un cert grau d’autisme entès sempre com a aïllament.

Sovint aquesta definició d’esquizofrènia, s’ha associat amb la paraula bogeria. Qui no ha sentit alguna vegada, aquest home/dona està ben boig. L’arbitrarietat amb la que es fa servir aquesta paraula pot ser sorprenent. La veritat és que no se’ns fa estrany sentir aquesta afirmació ja que molta gent es limita a fer-la simplement perquè les idees o accions de certes persones no s’adeqüen al que socialment es considera acceptable o agradable.

Si traslladem aquesta expressió al món de l’art encara ens resulta més comú sentir-la. Tot allò que ens sobrepassa, allò que ens resulta estrany, difícil de comprendre dintre dels nostres esquemes previs decidim classificar-ho com a incomprensible, una cosa de bojos. En realitat si l’art ha avançat en gran mesura ha sigut per grans “bojos” que tenen una altra manera d’interpretar el món i s’atreveixen a mostrar-la.

Un dels grans “bojos” de la història, un dels responsables dels inicis de la pintura contemporània va ser Francisco de Goya i Lucientes amb les seves pintures negres. Aquest és el nom que reben una sèrie de catorze quadres que l’artista va pintar entre 1819 i 1823 amb la tècnica d'oli al secco, sobre la superfície d'arrebossat de la paret com a decoració dels murs de la seva casa anomenada la “Quinta del Sordo”, adquirida pel mateix pintor al febrer de 1819.

Segons els especialistes hi ha certs acords en proposar que hi va haver un seguit de causes psicològiques que el van dur a realitzar les Pintures Negres. Entre aquestes estarien la consciència de decadència del propi pintor. Cal recordar que quan va realitzar els quadres, ja tenia més de setanta anys en els quals la seva sordesa va generat recel, ressentiments i sospites de tot el que l’envoltava. A més feia poc havia patit una greu malaltia que el va deixar en un estat de debilitat i de proximitat a la mort que el van afectar profundament. Un altre factor també va influir en el pintor va ser el fet de passar a ser un home imprescindible de la reialesa, i per extensió de la cort, a quasi no rebre encàrrec.

Així doncs les pintures són una espècie de monòleg amb si mateix ja que no tenia cap tipus d’intenció d’exhibir-ho al públic amb lo qual la ment i el pinzell li quedaven amb total llibertat. En aquestes pintures ens mostra un món d’éssers estranys, grotescos, fantàstics, vells repugnants, visions on, en definitiva, triomfa l’expressivitat per sobre de la bellesa de les formes. La lletjor i el mal adquireixen un caràcter convulsiu i amenaçador. Surten a la llum les experiències que l’artista havia acumulat al llarg de la seva vida.

Una d’aquestes pintures és “Saturn devorant els seus fills”. En aquesta se’ns mostra una de les escenes més esgarrifoses de la sèrie d’on crida l’atenció el rostre deformat amb una expressió voraç i feroç. El que se’ns presenta és l’instant en el qual Déu Cronos o Saturn s’està menjant el cos d’un dels seus fills simbolitzant l’horror, la destrucció i com el pas del temps acaba amb tot, fet que constitueix una de les obsessions de l’artista. Altres experts diuen que també podria simbolitzar al rei absolutista Ferran VII acabant amb tot el seu poble.