L’esquizofrènia és un trastorn fonamental de la personalitat, una distorsió del pensament. Els que la pateixen posseeixen idees delirants que poden ser extravagants, amb alteracions de la percepció i un cert grau d’autisme entès sempre com a aïllament.
Sovint aquesta definició d’esquizofrènia, s’ha associat amb la paraula bogeria. Qui no ha sentit alguna vegada, aquest home/dona està ben boig. L’arbitrarietat amb la que es fa servir aquesta paraula pot ser sorprenent. La veritat és que no se’ns fa estrany sentir aquesta afirmació ja que molta gent es limita a fer-la simplement perquè les idees o accions de certes persones no s’adeqüen al que socialment es considera acceptable o agradable.
Si traslladem aquesta expressió al món de l’art encara ens resulta més comú sentir-la. Tot allò que ens sobrepassa, allò que ens resulta estrany, difícil de comprendre dintre dels nostres esquemes previs decidim classificar-ho com a incomprensible, una cosa de bojos. En realitat si l’art ha avançat en gran mesura ha sigut per grans “bojos” que tenen una altra manera d’interpretar el món i s’atreveixen a mostrar-la.
Un dels grans “bojos” de la història, un dels responsables dels inicis de la pintura contemporània va ser Francisco de Goya i Lucientes amb les seves pintures negres. Aquest és el nom que reben una sèrie de catorze quadres que l’artista va pintar entre 1819 i 1823 amb la tècnica d'oli al secco, sobre la superfície d'arrebossat de la paret com a decoració dels murs de la seva casa anomenada la “Quinta del Sordo”, adquirida pel mateix pintor al febrer de 1819.
Segons els especialistes hi ha certs acords en proposar que hi va haver un seguit de causes psicològiques que el van dur a realitzar les Pintures Negres. Entre aquestes estarien la consciència de decadència del propi pintor. Cal recordar que quan va realitzar els quadres, ja tenia més de setanta anys en els quals la seva sordesa va generat recel, ressentiments i sospites de tot el que l’envoltava. A més feia poc havia patit una greu malaltia que el va deixar en un estat de debilitat i de proximitat a la mort que el van afectar profundament. Un altre factor també va influir en el pintor va ser el fet de passar a ser un home imprescindible de la reialesa, i per extensió de la cort, a quasi no rebre encàrrec.
Així doncs les pintures són una espècie de monòleg amb si mateix ja que no tenia cap tipus d’intenció d’exhibir-ho al públic amb lo qual la ment i el pinzell li quedaven amb total llibertat. En aquestes pintures ens mostra un món d’éssers estranys, grotescos, fantàstics, vells repugnants, visions on, en definitiva, triomfa l’expressivitat per sobre de la bellesa de les formes. La lletjor i el mal adquireixen un caràcter convulsiu i amenaçador. Surten a la llum les experiències que l’artista havia acumulat al llarg de la seva vida.
Una d’aquestes pintures és “Saturn devorant els seus fills”. En aquesta se’ns mostra una de les escenes més esgarrifoses de la sèrie d’on crida l’atenció el rostre deformat amb una expressió voraç i feroç. El que se’ns presenta és l’instant en el qual Déu Cronos o Saturn s’està menjant el cos d’un dels seus fills simbolitzant l’horror, la destrucció i com el pas del temps acaba amb tot, fet que constitueix una de les obsessions de l’artista. Altres experts diuen que també podria simbolitzar al rei absolutista Ferran VII acabant amb tot el seu poble.
